EL LLOP SEMPRE SERÀ EL DOLENT SI NOMÉS ESCOLTES EL QUE DIU LA CAPUTXETA
Clàudia Molina
3r ESO – 1r premi Prosa
Ja n’estic fart. Ningú em compren mai.
I això que tan sols sóc un llop, però renoi, mai ningú ha volgut escoltar la
meva versió de com va passar tot aquell matí d’una primavera força florida. Per
si no sabeu quin llop sóc, us diré que per culpa d’una noia anomenada Caputxeta
visc sense poder sortir al carrer des de fa molts anys. Així que ja és hora de
que el llop digui el que ha de dir:
Era un matí on el Sol tenia pensat de
fer-nos passar calor a tots els habitants del planeta Terra. Vaig sortir,
inusualment, massa d’hora de casa, ja que aquell dia no podia dormir i feia
dies que anava pel bosc tot moix perquè no tenia a ningú amb qui parlar, ni
jugar, ni passar-m’ho bé, ni res. Amb un gran somriure, anava caminant pel
bosc, recollint flors, parlant amb els conillets, que no sé per què, sortien
corrent en quan em veien. Però quan vaig veure a la Caputxeta, a punt per
sortir a portar-li el dinar a algú, no m’ho vaig pensar dues vegades i la vaig
voler saludar.
-Quin matí més maco que fa avui,
oi?-Vaig dir tot simpàtic admirant la bellesa de les flors. Ella, com si res,
va continuar caminant, fingint no haver-me vist.
Durant 5 minuts més, li anava dient
coses de l’estil d’animalons del bosc o qualsevol cosa que pogués captar
l’atenció d’una noia de 15 anys(sí amics, sí. La Caputxeta tenia 15 anys). I sé
que estareu pensant que érem uns antics per parlar de plantes i coses així amb
15 anys, però perduts en un bosc fa uns segles, no podien haver-hi gaires més
temes, fins que vam arribar a la famosa bifurcació dels camins, on se’m va
ocórrer fer una cursa.
-Si faig la maleïda cursa em deixaràs
en pau?-Va dir ella, com si la meva presencia la incomodés encara més que les
mosques pesades
Vaig assentir amb el cap, pensant que
no em rendiria tan ràpidament i que ja pensaria en alguna cosa per ser amic de
la Caputxeta, així que a la de tres ens vam posar a córrer, cadascú per un camí
diferent.
No sé com, vaig arribar abans a casa de
l’àvia de la Caputxeta, que estava fent ganxet. Em va convidar molt amablement
a prendre algun dolç, i per matar el temps fins que arribés la seva néta, vam
jugar a les disfresses i al cuit i amagar.
Quan va arribar la meva futura amiga,
vaig pensar de fer-li una broma fent-me passar per l’àvia. Ella, la molt
innocent ho va creure i és aquí on ve la famosa escena i perquè tothom pensa
que sóc dolent.
-Àvia, tens uns ulls molt grans –digué
espantada
-Són per veure’t millor-Vaig dir
rient-me per sota el nas
-I aquest nas tan gran?
-Per olorar millor quest perfum a roses
que portes
-I aquests braços tan grans?-Va dir pel
últim espantada
-Per fer-te moltes abraçades!-Vaig dir
rient-me, pensant que ella també ho faria.
En cap moment va preguntar-me per les
meves dents, que òbviament servien per a menjar pastissos. Sortí corrent de
casa l’àvia per anar a buscar a un caçador molt perillós que passava per allà.
La Caputxeta em volia matar!
-Miri senyor caçador, és allà!- Va dir
decidida assenyalant-me amb el dit
El caçador va disparar, però no em va
donar. L’àvia de la Caputxeta, de l’ensurt va sortir de l’amagatall del cuit i
amagar. Com ella sabia que jo no havia fet res dolent, va anar a la Caputxeta i
al caçador i els hi va donar una bona clatellada a tots dos. Em va mirar i va
veure’m rere un moble d’aquella habitació de camp. I mentre anava a per un pastís
per a que m’endugués per berenar, em va picar l’ullet.
Al final, van castigar a la Caputxeta,
van fer fora al caçador de la seva feina i l’àvia, gràcies a el menjar que li
havia fet la mare de la Caputxeta es va curar.
Jo, vaig tornar a casa, feliç de no
haver mort i feliç d’haver-me donat compte de que la Caputxeta mai no havia
estat tan bona com ella sempre us havia explicat.
Com us quedeu? De vegades les aparences
enganyen. De vegades una nena dolça pot esser un monstre capaç de matar a un
llop inofensiu. De vegades, simplement les coses no són el que semblen.
Així que tingueu compte quan passegeu
pel bosc, que les Caputxetes més malvades habiten amagades en els llocs més
dolços, com en el cor d’una nena de caputxa vermella...
