dimecres, 29 d’abril de 2015

JOCS FLORALS 2015: Primer premi Prosa 2n ESO



EL LLOP SEMPRE SERÀ EL DOLENT SI NOMÉS ESCOLTES EL QUE DIU LA CAPUTXETA
Clàudia Molina
3r ESO – 1r premi Prosa

Ja n’estic fart. Ningú em compren mai. I això que tan sols sóc un llop, però renoi, mai ningú ha volgut escoltar la meva versió de com va passar tot aquell matí d’una primavera força florida. Per si no sabeu quin llop sóc, us diré que per culpa d’una noia anomenada Caputxeta visc sense poder sortir al carrer des de fa molts anys. Així que ja és hora de que el llop digui el que ha de dir:
Era un matí on el Sol tenia pensat de fer-nos passar calor a tots els habitants del planeta Terra. Vaig sortir, inusualment, massa d’hora de casa, ja que aquell dia no podia dormir i feia dies que anava pel bosc tot moix perquè no tenia a ningú amb qui parlar, ni jugar, ni passar-m’ho bé, ni res. Amb un gran somriure, anava caminant pel bosc, recollint flors, parlant amb els conillets, que no sé per què, sortien corrent en quan em veien. Però quan vaig veure a la Caputxeta, a punt per sortir a portar-li el dinar a algú, no m’ho vaig pensar dues vegades i la vaig voler saludar.
-Quin matí més maco que fa avui, oi?-Vaig dir tot simpàtic admirant la bellesa de les flors. Ella, com si res, va continuar caminant, fingint no haver-me vist.
Durant 5 minuts més, li anava dient coses de l’estil d’animalons del bosc o qualsevol cosa que pogués captar l’atenció d’una noia de 15 anys(sí amics, sí. La Caputxeta tenia 15 anys). I sé que estareu pensant que érem uns antics per parlar de plantes i coses així amb 15 anys, però perduts en un bosc fa uns segles, no podien haver-hi gaires més temes, fins que vam arribar a la famosa bifurcació dels camins, on se’m va ocórrer fer una cursa.
-Si faig la maleïda cursa em deixaràs en pau?-Va dir ella, com si la meva presencia la incomodés encara més que les mosques pesades
Vaig assentir amb el cap, pensant que no em rendiria tan ràpidament i que ja pensaria en alguna cosa per ser amic de la Caputxeta, així que a la de tres ens vam posar a córrer, cadascú per un camí diferent.
No sé com, vaig arribar abans a casa de l’àvia de la Caputxeta, que estava fent ganxet. Em va convidar molt amablement a prendre algun dolç, i per matar el temps fins que arribés la seva néta, vam jugar a les disfresses i al cuit i amagar.
Quan va arribar la meva futura amiga, vaig pensar de fer-li una broma fent-me passar per l’àvia. Ella, la molt innocent ho va creure i és aquí on ve la famosa escena i perquè tothom pensa que sóc dolent.
-Àvia, tens uns ulls molt grans –digué espantada
-Són per veure’t millor-Vaig dir rient-me per sota el nas
-I aquest nas tan gran?
-Per olorar millor quest perfum a roses que portes
-I aquests braços tan grans?-Va dir pel últim espantada
-Per fer-te moltes abraçades!-Vaig dir rient-me, pensant que ella també ho faria.
En cap moment va preguntar-me per les meves dents, que òbviament servien per a menjar pastissos. Sortí corrent de casa l’àvia per anar a buscar a un caçador molt perillós que passava per allà. La Caputxeta em volia matar!
-Miri senyor caçador, és allà!- Va dir decidida assenyalant-me amb el dit
El caçador va disparar, però no em va donar. L’àvia de la Caputxeta, de l’ensurt va sortir de l’amagatall del cuit i amagar. Com ella sabia que jo no havia fet res dolent, va anar a la Caputxeta i al caçador i els hi va donar una bona clatellada a tots dos. Em va mirar i va veure’m rere un moble d’aquella habitació de camp. I mentre anava a per un pastís per a que m’endugués per berenar, em va picar l’ullet.
Al final, van castigar a la Caputxeta, van fer fora al caçador de la seva feina i l’àvia, gràcies a el menjar que li havia fet la mare de la Caputxeta es va curar.
Jo, vaig tornar a casa, feliç de no haver mort i feliç d’haver-me donat compte de que la Caputxeta mai no havia estat tan bona com ella sempre us havia explicat.
Com us quedeu? De vegades les aparences enganyen. De vegades una nena dolça pot esser un monstre capaç de matar a un llop inofensiu. De vegades, simplement les coses no són el que semblen.
Així que tingueu compte quan passegeu pel bosc, que les Caputxetes més malvades habiten amagades en els llocs més dolços, com en el cor d’una nena de caputxa vermella...