UN ÀNGEL DE
L’INFERN
Yàiza
Camacho
2n ESO –
Prosa - Accèssit
Primer dia de classe, tots ens saludàvem i comentàvem com
havia anat l’estiu, les classes funcionaven com sempre, però aquell mateix matí
una sensació entre dolça i maligna regnava als passadissos del Harris High
School. Va ser quan una cara desconeguda va passar a ser part de la meva
classe. Ella era la nena nova, es deia Maddie i tenia un aire sinistre, però
aparentment era una nena més, mimada dels papis i amb pasta, dels que hi havien
a l’institut. Ningú li feia cas, suposo que perquè no la coneixien… Però a mi em va captivar des del primer
moment en que em vaig parar a observar els seus profunds ulls verds, que
jugaven amb una mirada distreta però intensa. Els seus cabells rossos
perfectament llisos, la seva pell pàl·lida com la neu i el seu somriure dirigit
al no res. No es va voler presentar, però ja ens havien informat sobre ella
així que molt no calia saber… No vaig tindre el gust de parlar amb ella fins
l’hora de pati, ja que a la classe va seure sola, a última fila i el més lluny
possible de tothom que la envoltava.
La mirava de vegades i semblava immersa als seus pensaments,
anava fent dibuixets estranys en un quadern que pel que sembla des que ha
entrat, no perd mai de vista. Va arribar l’hora de pati i la Maddie va anar al
racó més llunyà que va trobar, a costa dels demés, i em vaig anar rere seu.
Vaig preguntar-li d’on venia, i va seguir il·lustrant com si
no hagués bufat ni el vent. Li vaig dir si tenia germans, i em va ignorar. I
abans de poder tornar a obrir la boca, va aixecar el cap i em va mirar
desafiant, provocant-me un nus a la gola que no em va permetre seguir la
conversa, si se li pot dir així… Després d’aquesta experiència no em vaig
tornar a apropar a ella durant aquell dia, difícil, era preciosa.
Va ser al dia següent quan, a primera hora, vaig percebre
una presència asseguda al meu costat, observant-me. Era ella, semblava una
altra persona, estava rient i em va començar a parlar:
-
Com et dius?
-
Ma....Max. Tu Maddie...oi?
-
Siiii –va respondre, riallera-
En aquell moment va entrar la professora de geografia, i
tots van callar. Ja coneixíem a la senyoreta Lars, era millor imitar estàtues
de pedra, que respirar. De sobta la Maddie, encara asseguda al meu costat, va
esclatar a riure en adonar-se que la senyoreta Lars portava la faldilla pujada
per darrere, enganxada a les mitges, on es podien admirar les seves calcetes
del Batman i la faja que portava per dissimular la seva panxa. Quan la
senyoreta va girar cua per veure que passava i va clavar els seus ulls negres
en la meva companya, es va fer el silenci durant els segons que va trigar en
apropar-s’hi a ella. Però en un intent d’aguantar-se el riure al veure la
berruga que sobresortia del nas de la senyoreta, la Maddie va escopir-li a la
cara. Furiosa, la professora va agafar a la nena pel braç i la va portar al
despatx del director. Al veure que havien passat deu minuts i no havien tornat,
vaig decidir investigar pel meu compte. Vaig sortir de la classe i em vaig
dirigir cap al despatx, vaig posar els ulls a sobre la preciositat que hi havia
asseguda al costat d’una bruixa i vaig desitjar amb totes les meves forces que
no li passés res, perquè el que vaig viure a classe em va semblar realment
especial, com si haguéssim connectat.
Vaig passar allà uns vint minuts i en quant vaig veure que
s’aixecaven, vaig marxar correns cap a la meva classe. Quan la Maddie va arribar,
va tornar a seure amb mi, cosa que em va posar molt nerviós, però no més que
quan em va agafar la mà i vaig sentir els batecs del seu cor, que bategava
ràpidament i amb força mentre em deia que l’havien expulsat durant una setmana.
No vaig poder contestar perquè en aquell moment la nècia de la professora va
entrar per la porta i ens va dedicar una mirada plena de venjança, satisfacció
i odi.
Vaig haver de retenir les ganes de confessar-li que em
tornava boig, no sé per què però tenia un impuls cap a ella... Va tornar a ser
la mitja hora de pati, la meva oportunitat per parlar. Vam tornar al lloc de
l’altre cop i, asseguts, em va ficar a la butxaca un paper amb els seu telèfon,
es va apropar a mi, em va abraçar i em va dir a l’orella “T’estimo”. Va ser
estrany, jo, no vaig dir res, i em vaig limitar a gaudir d’aquell moment. Fins
que el timbre va fer que retornéssim al nostre pitjor malson, i vaig pensar,
“Del cel a l’infern”.
Les dues hores següents van passar volant, i quan vam marxar
a dinar a casa es va acomiadar fent-me un petó a la galta. Es va anar per un
carrer una mica estrany i vaig decidir seguir-la. Després d’una estona caminant
sense deixar que em veiés, vam arribar a una mansió, feia por, semblava un
castell encantat. Va pujar les escales i, quan va ser-hi a la porta, encara
d’esquenes, va dir: “Hola Max”, va obrir la porta i va entrar. Em vaig quedar
palplantat, com podia haver-me vist si no s’ha girat ni un sol cop? Vaig pensar
que la mare estaria a casa esperant-me així que vaig anar cap allà, intentant
oblidar-me d’aquella escena.
Aquella tarda no vaig tenir notícies de la meva nova amiga,
ni al dia següent. Després de dos dies la vaig trucar i em va dir que anés a
casa seva, així que en acabar escola vaig anar-hi directament. Tenia un pressentiment
que em feia anar rere la casa i, allà estava ella, en un petit jardí,
agenollada davant d’una estranya figura, amb un llarg vestit negre, més
pàl·lida del normal i parlant en un altre idioma. En quant em va percebre es va
aixecar i vaig poder admirar els seus ulls que, per un motiu que desconeixia,
ara eren totalment negres, hi regnava la foscor absoluta. En aquell moment una
llum em va cegar i, en el que m’havia semblat un breu instant, em vaig trobar a
la seva habitació. Em sembla que vaig despertar abans del que ella esperava,
estava donant-me l’esquena i vaig poder apreciar unes enormes ales plenes de
plomes negres abans que desapareguessin, semblava un àngel, un àngel de
l’infern. Vaig tancar els ulls i en cosa de segons ella intentava despertar-me.
Quan vaig decidir obrir els ulls vaig veure que el seu rostre expressava
terror, però amb un mig somriure de malícia, vaig recuperar la consciència i
vaig caure en el detall de que ja no hi era el buit als seus ulls, ja eren com
sempre havien estat, o això és el que jo creia.... La maligna sensació del
primer dia era més forta a aquella casa, i un calfred em va recórrer tot el cos
quan vaig veure una figura humana, alta i esvelta, que descansava repenjada al
marc de la porta, que no vaig poder distingir a causa de lo fosc que estava
tot. Vaig poder dir “Qui ets?” però la meva pregunta mai va arribar a tenir
resposta...
Àngel de l’infern.