Cantem Nadales a 2n ESO A

L'últim dia abans de les vacances de Nadal, els alumnes de 2n A vam estar escoltant nadales per ambientar-nos. Com que ens van agradar molt i estàvem molt contents, ens vam animar a cantar-les. Aquí us deixem unes imatges d'aquest moment divertit. Gaudiu de les nostres veus! 

Nou Curs a 2n ESO A

PAULA PERALES: Com vas començar el nou curs?

LAURA ARANDA: Vaig començar amb molta il·lusió, per fer les matèries, especialment les llengües i veure els amics. També volia veure si hi havia nous professors i nous alumnes.

PAULA PERALES: Veus difícil segon?

LAURA ARANDA: Al principi no, però ara hi ha algunes matèries que són més difícils, però més o menys és com un repàs de primer. M'he trobat amb matèries que ja havíem treballat anys passats, però em resulta difícil assolir-les perquè ara fem teoria en varies matèries que, en canvi, a primària no ho fèiem.

PAULA PERALES: T'agraden com es fan les matèries?

LAURA ARANDA: Si, algunes són més difícils i d'altres més fàcils, però m'agraden com es fan i el ritme és bo, encara que cada professor té la seva manera d'organitzar i preparar-se.

NÚRIA AMBRÓS: Com et van els deures?

LAURA ARANDA: En algunes matèries en tenim força, però en general és correcte, tot i que si hi ha algun pont o dies de festa sí que acostumen a posar bastants. Jo crec que és per aprofitar el temps que tenim per fer-ho.

NÚRIA AMBRÓS: Estudies i fas els deures a casa?

LAURA ARANDA: Sí, quan tinc controls per estudiar i deures per fer em resulta millor i més fàcil fer a casa quan a l'escola no tinc gaire temps. Però sí que aprofito les hores escolars al màxim.

NÚRIA AMBRÓS: Com estudies?

LAURA ARANDA: A la meva habitació, sense soroll. A vegades sí que he d'admetre que utilitzo el mòbil, però no escolto música: només miro els missatges que m'envien però no m'entretinc molta estona.,

Excursió al Museu Picasso i a la Barcelona gòtic

El dimarts tres de novembre vam anar a Barcelona a fer dues activitats, una de Visual i plàstica i l’altra de Socials.  

Vam començar el dia dirigint-nos al Museu Picasso, on ens vam dividir en tres grups. Abans d’entrar al Museu, el guia de cada grup ens va fer una fotografia per les activitats que realitzaríem al finalitzar la visita.

Ens van ensenyar retrats i altres quadres de Picasso. Els guies, per canviar la dinàmica i que fos més divertit, feien que expliquéssim els quadres, per veure com ho interpretàvem nosaltres.

A continuació, vam anar a fer les activitats: en parella, havíem de dibuixar el perfil del company i seguidament havíem de dibuixar un autoretrat de la fotografia que ens van fer a l’inici. Aquest es podia representar de quatre formes: amb ombres, amb formes geomètriques, amb una línia contínua sense aixecar la mà i amb estil còmic. Finalment vam grapar el retrat i l’autoretrat, fent coincidir alguna part de la cara.

Per dinar vam anar al Fossar de les Moreres,  al costat de La Catedral del Mar.

A la tarda vam fer l’activitat de socials, que consistia a dividir-nos en dos grups i, amb uns guies, fer un recorregut per la Barcelona gòtica.

El guia que ens va tocar a segon B ens va explicar, per iniciar la visita, les muralles i la posició de la ciutat romana; després, l’art gòtic a través de La Catedral del Mar i seguidament la societat en aquella època; a continuació com vivia una família i com era el seu habitatge i, per finalitzar la visita, llocs importants i quina funció tenien en aquell moment, com el Born.

Va ser un dia magnífic i divertit a la nostra capital i també una oportunitat única per aprendre moltes coses que desconeixíem.

Ismael Barroso, Helena Campaña, Laura Palenzuela, Noa   Romero,   Pol Sadurní, Anna Salcedo i Laia Sánchez.

Convivències

El divendres 23 d'octubre vam anar tots els alumnes de 2n d'ESO a l'Ametlla del Vallès, a conviure tots plegats durant un dia.

Després del viatge en autocar, vam arribar al poble i ens vam establir en una casa, envoltada de vegetació, on vam realitzar diverses activitats sobre la felicitat, dirigides pels professors i tutors del curs. Eren bastant tranquil·les, però tot i així vam gaudir molt. La que més ens va agradar consistia a fer un barret de paper per a cadascú i tothom havia d'escriure una cosa positiva de tu al teu barret. També coincidim que les altres activitats van ser amenes i cadascuna d'elles tenia la seva gràcia.

Les activitats ens van ajudar a relacionar-nos i passar-nos-ho molt bé. Ens vam conèixer en profunditat i vam descobrir les nostres semblances i diferències, els defectes i les nostres aptituds.

Durant el temps d'esbarjo i de dinar vam jugar a futbol, a l'ampolla, a voleibol... però també n'hi havia que preferien xerrar i descansar una estona.

Va ser un dia molt complert i divertit, acompanyat d'un temps assolellat i molt bonic.

Oriol Cruz, Martí Pol Fité, Laura Sabando i Núria Valera

Segon dia i l'hora dels adeus

El segon dia de colònies va ser fantàstic però molt esgotat. Després d'esmorzar vam anar fins a Horta de St.Joan a preparar-nos per l'activitat de BTT. Vam recórrer 26 km passant per túnels foscos amb llanternes per poder il.luminar el camí i vam gaudir d'un paisatge preciós. 

En arribar a l'hotel, estàvem molt cansats. Alguns van anar a la piscina i d'altres a fer-se una dutxa. Després de dinar vam anar a "treballar", a fer el dossier pel crèdit de síntesi.

Acabat el dossier, vam anar a canviar-nos per anar a la piscina i jugar tots plegats. Ens ho vam passar d'allò més bé, molts estàvem jugant al "sopapo" i tots vam rebre bastants clatellots. Fins i tot, el sergi.

Vam a anar a dutxar-nos i sopar tots alhora. Després vam fer la discoteca, una gran festa. Allà tots vam riure, ballar, cantar...en general, fer tonteries. 

Ens van sorprendre els monitors que eren uns cracks ballant. Al cap i a la fi, vam anar a dormir després d'un gran dia.

Ens ho hem passat genial i hem gaudit molt d'aquestes colònies amb els monitors anglesos.

(Núria Ramírez i Paula Chamizo)

PRIMER DIA DE COLÒNIES A ARNES

La jornada va començar a les vuit del matí, quan tot carregant les maletes, ens vam trobar tots a l'escola preparats per tres dies d'emoció. Al pujar a l'autocar va començar la nostra gran aventura. 

Vam parar a dos quarts d'onze per esmorzar i arribarem passats uns minuts de les dotze. Ens van presentar els monitors i ens vam dividir per grups (verd, lila, blanc i taronja) per fer una "competició" que durarà durant totes les colònies, i aquest fet recordà a alguns a les cases de Hogwarts. 

Abans de dinar, vam fer una estoneta de treball. Just després d'haver menjat va començar a ploure, però res ens va parar per anar a fer barranquisme. Ens van posar una vestimenta de neoprè, que apretava molt però que evitava que tinguesim fred i ens ajudava a surar quan ens tiravem al riu. Alguns es van caure, però afortunadament no va ser res greu. Va ser super divertit saltar de barranc en barranc cap al riu. 

Quan vam tornar a l'hotel, ens vam dutxar per treuren's el fang de sobre. Vam sopar i després els monitors ens van explicar un joc de nit que consistia a guanyar per mitjà de cartes i lluites la balena, cosa que donava molts punts a l'equip. 

Per últim vam anar a dormir, ja que estavem molt cansats després d'un dia tan especial com el que haviem tingut.

Descobrint el passat tèxtil

Hola, som el Pau, el Yago, la Queralt i la Maria. Avui hem anat al mNACTEC i a la masia Freixa de Terrassa. Primer hem començat esmorzant al pati del museu, llavors hem anat al museu i hem après moltes coses sobre el modernisme i coses sobre la pròpia fàbrica. Quan hem acabat la visita hem anat a veure la ciutat de Terrassa i totes les fàbriques antigues que ara són altres edificis, llavors a l' acabar aquesta ruta hem anat a dinar a un parc al costat de la masia Freixa, quan hem acabat de dinar hem anat a jugar a una piràmide de cordes bastant alta. 

Aquesta excursió ha sigut molt calorosa, però ens ho hem passat molt bé.

JOCS FLORALS 2015: Accésit Poesía 2º ESO

Sin Nombre

            Yáiza Camacho

2º ESO – Poesía - Accésit

Y cuando ves que se derrumba tu mundo,

Que la vida se cae a tus pies,

Que tan sólo te queda un segundo

Y que nada volverá a ser lo que es.

Cuando un sueño se desvanece

Y poco a poco mueres junto a él.

Cuando el amor desaparece

Después de haberte jurado ser fiel.

Y hoy le escribo versos al viento

En palabras ahogadas.

Que ni tú sentirás lo que yo siento

Ni yo volveré a jugar en tu cuento de hadas.

Mil promesas caducadas.

Mil secretos maltratados.

Mil historias enjauladas.

Mil y un besos silenciados…

Àngel de l’infern

JOCS FLORALS 2015: Primer premio Poesía 2º ESO

                  LA MUERTE DEL COLIBRÍ

Óscar Romero

2º ESO – Poesía – 1r premio

                        Hace unos meses, cuando volvía a casa, en Madrid,

  vi que no estaba en su jaula el pequeño colibrí,

  e iniciando su búsqueda para enterrar mi dolor,

 gracias a la escalera de la Dama subí hasta Dios.

-!Oh, mi Señor!,  ¡qué dentera el dirigirse a escombros!,

    pero como os odio respetándoos, respete el odio:

   ¿sacó usted de su propia jaula al pequeño colibrí?

-¡Jamás!, ¡fue cuando estaba a cuatro cervezas de aquí!

-¡Oh, Satanás!, ¿quién eres tú si no soy yo, el mismo?,

          al Señor interrogué por la fuga del colibrí,

   y dime, ¿fuiste el causante del mental cataclismo?

     -Le liberó el ángel de cuyas palabras me serví.

-¡Oh, serafín!, que me adoras y desprecias a a la par,

    ahora hermano de Lucifer al caer a la ancha mar,

  por consiguiente, yo exclamo, como a ti te oí dictar:

“Adiós, Libertad. Te añoro, menos mal que ya no estás”.

(La parca con parka que aparca acaparadora en mí

grita en la esquina de mi cabeza frunciendo el ceño,

   donde convivieron prostitutas, metas y sueños:

“Hace unos cuantos años años que murió el colibrí”).

                                                                                               Mí                                                                                                                                                     

JOCS FLORALS 2015: Accèssit Prosa 2n ESO

UN ÀNGEL DE L’INFERN

                                                                                              Yàiza Camacho

                               2n ESO – Prosa - Accèssit

Primer dia de classe, tots ens saludàvem i comentàvem com havia anat l’estiu, les classes funcionaven com sempre, però aquell mateix matí una sensació entre dolça i maligna regnava als passadissos del Harris High School. Va ser quan una cara desconeguda va passar a ser part de la meva classe. Ella era la nena nova, es deia Maddie i tenia un aire sinistre, però aparentment era una nena més, mimada dels papis i amb pasta, dels que hi havien a l’institut. Ningú li feia cas, suposo que perquè no la coneixien…  Però a mi em va captivar des del primer moment en que em vaig parar a observar els seus profunds ulls verds, que jugaven amb una mirada distreta però intensa. Els seus cabells rossos perfectament llisos, la seva pell pàl·lida com la neu i el seu somriure dirigit al no res. No es va voler presentar, però ja ens havien informat sobre ella així que molt no calia saber… No vaig tindre el gust de parlar amb ella fins l’hora de pati, ja que a la classe va seure sola, a última fila i el més lluny possible de tothom que la envoltava.

La mirava de vegades i semblava immersa als seus pensaments, anava fent dibuixets estranys en un quadern que pel que sembla des que ha entrat, no perd mai de vista. Va arribar l’hora de pati i la Maddie va anar al racó més llunyà que va trobar, a costa dels demés, i em vaig anar rere seu.

Vaig preguntar-li d’on venia, i va seguir il·lustrant com si no hagués bufat ni el vent. Li vaig dir si tenia germans, i em va ignorar. I abans de poder tornar a obrir la boca, va aixecar el cap i em va mirar desafiant, provocant-me un nus a la gola que no em va permetre seguir la conversa, si se li pot dir així… Després d’aquesta experiència no em vaig tornar a apropar a ella durant aquell dia, difícil, era preciosa.

Va ser al dia següent quan, a primera hora, vaig percebre una presència asseguda al meu costat, observant-me. Era ella, semblava una altra persona, estava rient i em va començar a parlar:

-         Com et dius?

-         Ma....Max. Tu Maddie...oi?

-         Siiii –va respondre, riallera-

En aquell moment va entrar la professora de geografia, i tots van callar. Ja coneixíem a la senyoreta Lars, era millor imitar estàtues de pedra, que respirar. De sobta la Maddie, encara asseguda al meu costat, va esclatar a riure en adonar-se que la senyoreta Lars portava la faldilla pujada per darrere, enganxada a les mitges, on es podien admirar les seves calcetes del Batman i la faja que portava per dissimular la seva panxa. Quan la senyoreta va girar cua per veure que passava i va clavar els seus ulls negres en la meva companya, es va fer el silenci durant els segons que va trigar en apropar-s’hi a ella. Però en un intent d’aguantar-se el riure al veure la berruga que sobresortia del nas de la senyoreta, la Maddie va escopir-li a la cara. Furiosa, la professora va agafar a la nena pel braç i la va portar al despatx del director. Al veure que havien passat deu minuts i no havien tornat, vaig decidir investigar pel meu compte. Vaig sortir de la classe i em vaig dirigir cap al despatx, vaig posar els ulls a sobre la preciositat que hi havia asseguda al costat d’una bruixa i vaig desitjar amb totes les meves forces que no li passés res, perquè el que vaig viure a classe em va semblar realment especial, com si haguéssim connectat.

Vaig passar allà uns vint minuts i en quant vaig veure que s’aixecaven, vaig marxar correns cap a la meva classe. Quan la Maddie va arribar, va tornar a seure amb mi, cosa que em va posar molt nerviós, però no més que quan em va agafar la mà i vaig sentir els batecs del seu cor, que bategava ràpidament i amb força mentre em deia que l’havien expulsat durant una setmana. No vaig poder contestar perquè en aquell moment la nècia de la professora va entrar per la porta i ens va dedicar una mirada plena de venjança, satisfacció i odi.

Vaig haver de retenir les ganes de confessar-li que em tornava boig, no sé per què però tenia un impuls cap a ella... Va tornar a ser la mitja hora de pati, la meva oportunitat per parlar. Vam tornar al lloc de l’altre cop i, asseguts, em va ficar a la butxaca un paper amb els seu telèfon, es va apropar a mi, em va abraçar i em va dir a l’orella “T’estimo”. Va ser estrany, jo, no vaig dir res, i em vaig limitar a gaudir d’aquell moment. Fins que el timbre va fer que retornéssim al nostre pitjor malson, i vaig pensar, “Del cel a l’infern”.

Les dues hores següents van passar volant, i quan vam marxar a dinar a casa es va acomiadar fent-me un petó a la galta. Es va anar per un carrer una mica estrany i vaig decidir seguir-la. Després d’una estona caminant sense deixar que em veiés, vam arribar a una mansió, feia por, semblava un castell encantat. Va pujar les escales i, quan va ser-hi a la porta, encara d’esquenes, va dir: “Hola Max”, va obrir la porta i va entrar. Em vaig quedar palplantat, com podia haver-me vist si no s’ha girat ni un sol cop? Vaig pensar que la mare estaria a casa esperant-me així que vaig anar cap allà, intentant oblidar-me d’aquella escena.

Aquella tarda no vaig tenir notícies de la meva nova amiga, ni al dia següent. Després de dos dies la vaig trucar i em va dir que anés a casa seva, així que en acabar escola vaig anar-hi directament. Tenia un pressentiment que em feia anar rere la casa i, allà estava ella, en un petit jardí, agenollada davant d’una estranya figura, amb un llarg vestit negre, més pàl·lida del normal i parlant en un altre idioma. En quant em va percebre es va aixecar i vaig poder admirar els seus ulls que, per un motiu que desconeixia, ara eren totalment negres, hi regnava la foscor absoluta. En aquell moment una llum em va cegar i, en el que m’havia semblat un breu instant, em vaig trobar a la seva habitació. Em sembla que vaig despertar abans del que ella esperava, estava donant-me l’esquena i vaig poder apreciar unes enormes ales plenes de plomes negres abans que desapareguessin, semblava un àngel, un àngel de l’infern. Vaig tancar els ulls i en cosa de segons ella intentava despertar-me. Quan vaig decidir obrir els ulls vaig veure que el seu rostre expressava terror, però amb un mig somriure de malícia, vaig recuperar la consciència i vaig caure en el detall de que ja no hi era el buit als seus ulls, ja eren com sempre havien estat, o això és el que jo creia.... La maligna sensació del primer dia era més forta a aquella casa, i un calfred em va recórrer tot el cos quan vaig veure una figura humana, alta i esvelta, que descansava repenjada al marc de la porta, que no vaig poder distingir a causa de lo fosc que estava tot. Vaig poder dir “Qui ets?” però la meva pregunta mai va arribar a tenir resposta...

Àngel de l’infern.

JOCS FLORALS 2015: Primer premi Prosa 2n ESO

EL LLOP SEMPRE SERÀ EL DOLENT SI NOMÉS ESCOLTES EL QUE DIU LA CAPUTXETA

Clàudia Molina

3r ESO – 1r premi Prosa

Ja n’estic fart. Ningú em compren mai. I això que tan sols sóc un llop, però renoi, mai ningú ha volgut escoltar la meva versió de com va passar tot aquell matí d’una primavera força florida. Per si no sabeu quin llop sóc, us diré que per culpa d’una noia anomenada Caputxeta visc sense poder sortir al carrer des de fa molts anys. Així que ja és hora de que el llop digui el que ha de dir:

Era un matí on el Sol tenia pensat de fer-nos passar calor a tots els habitants del planeta Terra. Vaig sortir, inusualment, massa d’hora de casa, ja que aquell dia no podia dormir i feia dies que anava pel bosc tot moix perquè no tenia a ningú amb qui parlar, ni jugar, ni passar-m’ho bé, ni res. Amb un gran somriure, anava caminant pel bosc, recollint flors, parlant amb els conillets, que no sé per què, sortien corrent en quan em veien. Però quan vaig veure a la Caputxeta, a punt per sortir a portar-li el dinar a algú, no m’ho vaig pensar dues vegades i la vaig voler saludar.

-Quin matí més maco que fa avui, oi?-Vaig dir tot simpàtic admirant la bellesa de les flors. Ella, com si res, va continuar caminant, fingint no haver-me vist.

Durant 5 minuts més, li anava dient coses de l’estil d’animalons del bosc o qualsevol cosa que pogués captar l’atenció d’una noia de 15 anys(sí amics, sí. La Caputxeta tenia 15 anys). I sé que estareu pensant que érem uns antics per parlar de plantes i coses així amb 15 anys, però perduts en un bosc fa uns segles, no podien haver-hi gaires més temes, fins que vam arribar a la famosa bifurcació dels camins, on se’m va ocórrer fer una cursa.

-Si faig la maleïda cursa em deixaràs en pau?-Va dir ella, com si la meva presencia la incomodés encara més que les mosques pesades

Vaig assentir amb el cap, pensant que no em rendiria tan ràpidament i que ja pensaria en alguna cosa per ser amic de la Caputxeta, així que a la de tres ens vam posar a córrer, cadascú per un camí diferent.

No sé com, vaig arribar abans a casa de l’àvia de la Caputxeta, que estava fent ganxet. Em va convidar molt amablement a prendre algun dolç, i per matar el temps fins que arribés la seva néta, vam jugar a les disfresses i al cuit i amagar.

Quan va arribar la meva futura amiga, vaig pensar de fer-li una broma fent-me passar per l’àvia. Ella, la molt innocent ho va creure i és aquí on ve la famosa escena i perquè tothom pensa que sóc dolent.

-Àvia, tens uns ulls molt grans –digué espantada

-Són per veure’t millor-Vaig dir rient-me per sota el nas

-I aquest nas tan gran?

-Per olorar millor quest perfum a roses que portes

-I aquests braços tan grans?-Va dir pel últim espantada

-Per fer-te moltes abraçades!-Vaig dir rient-me, pensant que ella també ho faria.

En cap moment va preguntar-me per les meves dents, que òbviament servien per a menjar pastissos. Sortí corrent de casa l’àvia per anar a buscar a un caçador molt perillós que passava per allà. La Caputxeta em volia matar!

-Miri senyor caçador, és allà!- Va dir decidida assenyalant-me amb el dit

El caçador va disparar, però no em va donar. L’àvia de la Caputxeta, de l’ensurt va sortir de l’amagatall del cuit i amagar. Com ella sabia que jo no havia fet res dolent, va anar a la Caputxeta i al caçador i els hi va donar una bona clatellada a tots dos. Em va mirar i va veure’m rere un moble d’aquella habitació de camp. I mentre anava a per un pastís per a que m’endugués per berenar, em va picar l’ullet.

Al final, van castigar a la Caputxeta, van fer fora al caçador de la seva feina i l’àvia, gràcies a el menjar que li havia fet la mare de la Caputxeta es va curar.

Jo, vaig tornar a casa, feliç de no haver mort i feliç d’haver-me donat compte de que la Caputxeta mai no havia estat tan bona com ella sempre us havia explicat.

Com us quedeu? De vegades les aparences enganyen. De vegades una nena dolça pot esser un monstre capaç de matar a un llop inofensiu. De vegades, simplement les coses no són el que semblen.

Així que tingueu compte quan passegeu pel bosc, que les Caputxetes més malvades habiten amagades en els llocs més dolços, com en el cor d’una nena de caputxa vermella...

VídeoMat 2015

Un any més alguns alumnes voluntaris de 2n, 3r i 4t d’ESO tornen a presentar-se a vídeoMat com ja van fer l’any passat. Hem de recordar que el vídeoMAT és un projecte en el qual els i les alumnes creen vídeos on es responen preguntes que posen de manifest aplicacions de les matemàtiques o la seva presència en l’entorn.

La pregunta a la que han donat resposta amb aquest vídeo ha estat “Conèixer com funciona la probabilitat ens pot ajudar a prendre millors decisions?”

Ha estat una gran feina, seieu i comenceu a gaudir del nostre concurs per guanyar un viatge a Londres i de com la probabilitat en ajuda a prendre la decisió més encertada!!!

Tercer any de mates a l'esprint

Un grup de 8 alumnes de 1r i 2n d'ESO s'han presentan per tercer any al concurso "Mates a l'esprint", un concurs organizar per l'associació matemàtica catalana. Durant aquesta prova, molt semblant a una contrarellotge, els alumnes tenen el repte de resoldre 10 problemes en el menor temps possible. La velocitat és important, però també el nombre d'intents a l'hora de donar respostes, ja que donar respostes incorrectes et penalitza i et descalica.

Ha estat una bona manera de gaudir de les matemàtiques, de manera diferents i arribant a la conclusió que hi ha atletes que tenen el rècord dels 100m... però també hi ha el rècord dels 10 problemes a l'esprint.